Montserrat Figueras. La veu de la malenconia

Són les fórmules que poden semblar buides, sobretot en el moment de fer balanç d’una vida i d’una obra. Però la soprano catalana Montserrat Figueras, traspassada el passat dimecres, 23 de novembre, a Barcelona, era una dona d’una noblesa i elegància morals i artístiques úniques, qualitats que compartia amb el seu marit i parçoner musical, el gambista i director d’orquestra Jordi Savall.

Amb gairebé setanta anys, havia mantingut una bellesa juvenil i marcada: una llarga cabellera de color eben, una mirada autèntica i bella, un port i una positura que la tornaven tan intimidadora –noblesa obliga– com propera. Per a tots aquells que la coneixien una mica, era la “Montse”: afable, somrient i compassiva.

Tant si la vida li havia donat algunes arrugues que duia amb orgull i bellesa, com si la malaltia –que mantingué en secret– li havia traçat un no-res angulat a l’ossada de la seva bella cara, la catalana continuaria cantant fins unes setmanes abans del punt final que el càncer va posar a la seva vida.

El seu darrer concert, a França, fou l’estiu passat a Conques. Alguns dies abans, a Narbona, va presentar el seu últim programa, esperat pel nombrós públic enfervorit de l’abadia de Fontfreda on, des de feia sis anys, Montserrat Figueras i el seu marit organitzaven una sèrie anual de concerts d’estiu. Aquest darrer programa, que havia d’enregistrar a continuació, es titulava, per una coincidència que no pot considerar-se fortuïta, “Els cicles de la vida”. Però les últimes setmanes de lluita contra la malaltia l’obligaren a quedar-se a la seva Barcelona natal i a renunciar als seus darrers compromisos i projectes.

L’última vegada que vam sentir Montserrat Figueras va ser a París, a principi de juny, en el marc incomparable del Palau de Béhague, on es troba l’ambaixada de Romania. A la sala bizantina d’aquest indret amb prou feines conegut, la soprano semblava trobar-se en una forma impressionant. Recordem com pensàvem, tot sentint-la en l’acústica una mica ampla d’aquell edifici, en la bonica definició que el compositor Ferruccio Busoni feia de la música: “de l’aire sonor”.

I és que la veu de Montserrat Figueras era com una coloració, una entrada en vibració del silenci. No tenia un timbre ni una tècnica de “cantant”, en l’accepció més corrent del terme: el so, sense vibrato, no era ample però portava lluny, tot seccionant les acústiques vastes amb un traç llis i net. Aquell timbre tan malenconiós i miolador, recognoscible entre la resta, semblava lliscar damunt el silenci.

[…]

Extret de: Renaud Machart (Le Monde), Paris, divendres, 25 de novembre de 2011

Cookies policy

This site uses cookies of his own and third parties to provide a better navigation. To navigate you agree to our use of cookies (cookies).
The user can prevent the generation of cookies (cookies) and remove them through your browser options.
Block cookies (cookies) may imply that some of the services and options of this website may not function properly.

ACEPTAR
Aviso de cookies