La Jove Capella Reial de Catalunya a l’Auditori

La Jove Capella Reial de Catalunya es presenta al Festival Emergents amb un grup reduït de cinc cantants i tres instrumentistes. El nucli central del seu concert abordarà la música de Claudio Monteverdi, figura clau per entendre la transició del Renaixement al Barroc musicals. Com a complement narratiu i emocional a l’obra de Monteverdi, escoltarem composicions dels seus contemporanis Girolamo Frescobaldi, Giaches de Wert, Carlo Gesualdo, Luca Marenzio, Andrea Falconieri i Giovanni Girolamo Kapsberger. Amb tots ells ens endinsarem en les profunditats de l’amor a través del llenguatge dels afectes.
El programa que ha preparat Lluís Vilamajó ens submergeix en una història d’amor, desamor i mort. L’inici del pelegrinatge el marca, no de manera casual, la primera intervenció d’Orfeo i Eurídice en l’òpera de Monteverdi. En ella, els dos amants canten l’amor que senten l’un per l’altre i s’embolcallen en la versió més pura i innocent del sentiment: vedesti mai di me più lieto e fortunato amante? Aquesta joia no està exempta d’una ombra de tragèdia, doncs tots coneixem el desenllaç de la seva història. Un segon núvol enfosqueix encara més l’idil·li recordant-nos com l’amor posa la nostra felicitat i la raó de la nostra existència en mans d’una altra persona. L’amor és dual, capaç d’enlluernar els paratges més foscos i, alhora, de posar un vel de terror a la més dolça felicitat. Així ho expressen des de perspectives diferents els següents tres madrigals: la lluita que el sentiment provoca entre estats de consciència oposats (Il dolce sonno mi promise pace ma l’amaro veggiar mi torna in guerra); el plaent martiri que sovint ens suposa; i l’extrem en el qual el gaudi amatori i la mort es toquen: Cosi moriro i fortunati amanti / Di morte si soave e si gradita, / Che per anco morir tornaro in vita. El descens progressiu a les tenebres culmina en el corprenedor Lamento della Ninfa. La gelosia, finalment, fa acte de presència en el si d’una ninfa que, plena de ràbia i dolor, no pot acceptar haver estat abandonada pel seu amant. La ninfa és martiritzada pels dos extrems de l’amor: così nei cori amanti mesce amor fiamma e gel.
Després de la desesperació, arriba el silenci, que la Jove Capella representa amb el so de la viola de gamba i la tiorba. Aquesta baixada de tensió dóna pas al segon arc argumental que, sense preàmbuls, desferma la tragèdia. A In un fiorito prato la missatgera anuncia a Orfeo la mort d’Eurídice. I ja davant del sepulcre, les llàgrimes de l’amant expressen tant el dolor d’Orfeo com el de Monteverdi davant de la mort de la seva pròpia dona i de Caterina Martinelli, l’estimada cantant per a qui havia escrit el paper principal de l’òpera Arianna i que va morir, amb només divuit anys, poc abans de l’estrena de l’obra. Si, ch’io vorrei moriré marca el desitjat descens a la tomba que, dins d’un context on els contraris es toquen, és també el retorn al plaer de la carn i a un nou inici: Ahi bocca, ahi baci, ahi lingua! […] Si, ch’io vorrei morire.

Miquel Gené
Musicòleg i crític musical

This site uses cookies to offer you a better browsing experience. By browsing this website, you agree to our use of cookies.